Dirigida per Carlota Subirós
Estrenada a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure el 14 de setembre del 2006
Veure fitxa artística
Veure fotos
Veure Dossier de Premsa
Traducció de l’anglès Miquel Desclot / escenografia Max Glaenzel, Estel Cristià / vestuari M. Rafa Serra / caracterització Esther Osuna / il·luminació Mingo Albir / música Eugeni Roig / so Ramon Ciércoles / coreografia Iva Horvat i Carlota Subirós / realització vídeo Joan López Lloret
Intèrprets Chantal Aimée Emília / Pere Arquillué Otel·lo / Joan Carreras Iago / Pere Eugeni Font Brabanzio, Graziano / Iva Horvat Psique / Àngela Jové Dux de Venècia / Norbert Martínez Roderigo 1 / Sandra Monclús Bianca / Alícia Pérez Desdèmona / Joan Raja Montano / Eugeni Roig Roderigo 2 / Ernest Villegas Cassio
Ajudant de direcció Ferran Dordal / assistenta de direcció Anna E. Armero / ajudanta de vestuari Berta Riera / preparació física Iva Horvat / edició vídeo Jordi Perramon / alumna en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Marta Tirado
i els equips del Teatre Lliure
Producció Teatre Lliure
Agraïments Loet Hin, Víctor Molina, Bonavista S.L., Comunitat de propietaris Maragall 2
Durada 1h. 25’ primera part, 15’ pausa, 50’ segona part
| claror versus foscor En aquest espectacle hem treballat a partir de la música i dels sons. Bàsicament, he pretès crear atmosferes en dues direccions: realistes (una platja, una festa, etc.) i abstractes (la sospita, la gelosia, l’amor, la mort, etc). La part més fosca és la part abstracta. La més clara és la realista. Encara que a mesura que avança l’acció tot es va difuminant i la frontera ja no és tant detectable. El so està tractat de manera que dóna una perspectiva molt més concreta a l’acció. En aquest cas quan parlem de música no ens referim a la música només melòdica sinó als sons, als sorolls, al silencis… Tot és música. Tot és imprescindible. L’espai buit en què transcorre aquest Otel·lo m’ha “obligat” a que el so sigui part de la dramatúrgia. Sempre m’he mogut a favor dels intèrprets. He composat de nou una cançó típica de l’epoca elisabetiana Willow song (La cançó del salze) donant-li un cert aire intimista. A partir d’aquí he creat un leit motiv amb un arpegi de la cançó que uneix totes les escenes de parella que hi ha a l’obra, ja que la parella de l’obra no només és Otel·lo i Desdèmona, també hi ha Emília i Iago, Cassio i Bianca. Iva Horvat interpreta la Cançó del Salze en directe, acompanyada per mi a la guitarra. Més endavant la dolçor es converteix en dolor i per això n’he fet una remescla carregada de duresa i densitat en favor de l’acció. Un altra vegada, claror versus foscor. Hem treballat amb micròfons de solapa col·locats a diferents parts dels cossos dels actors i ballarins. El resultat és sorprenent ja que la força del so, produïda durant l’acció i el moviment, és sorprenent. Amb la Carlota hem volgut buscar la complicitat de Iago amb el públic en els seus monòlegs, deixant-ne la majoria sense cap recolzament sonor: pensaments en veu alta. Vull agrair especialment la confiança i la llibertat que m’ha donat la Carlota Subirós durant aquest procés creatiu. Eugeni Roig |
Comments