Otel·lo

Dirigida per Carlota Subirós

Cartell d’Otel·lo

Estrenada a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure el 14 de setembre del 2006

 

 

 

Veure fitxa artística

Veure fotos

Veure Dossier de Premsa

 

 

Traducció de l’anglès Miquel Desclot / escenografia Max Glaenzel, Estel Cristià / vestuari M. Rafa Serra / caracterització Esther Osuna / il·luminació Mingo Albir / música Eugeni Roig / so Ramon Ciércoles / coreografia Iva Horvat Carlota Subirós / realització vídeo Joan López Lloret

Intèrprets Chantal Aimée Emília / Pere Arquillué Otel·lo / Joan Carreras Iago / Pere Eugeni Font Brabanzio, Graziano / Iva Horvat Psique / Àngela Jové Dux de Venècia / Norbert Martínez Roderigo 1 / Sandra Monclús Bianca / Alícia Pérez Desdèmona / Joan Raja Montano / Eugeni Roig Roderigo 2 / Ernest Villegas Cassio

Ajudant de direcció Ferran Dordal / assistenta de direcció Anna E. Armero / ajudanta de vestuari Berta Riera / preparació física Iva Horvat / edició vídeo Jordi Perramon / alumna en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Marta Tirado

i els equips del Teatre Lliure

Producció Teatre Lliure

Agraïments Loet Hin, Víctor Molina, Bonavista S.L., Comunitat de propietaris Maragall 2

Durada 1h. 25’ primera part, 15’ pausa, 50’ segona part

claror versus foscor
En aquest espectacle hem treballat a partir de la música i dels sons. Bàsicament, he pretès crear atmosferes en dues direccions: realistes (una platja, una festa, etc.) i abstractes (la sospita, la gelosia, l’amor, la mort, etc). La part més fosca és la part abstracta. La més clara és la realista. Encara que a mesura que avança l’acció tot es va difuminant i la frontera ja no és tant detectable.

El so està tractat de manera que dóna una perspectiva molt més concreta a l’acció. En aquest cas quan parlem de música no ens referim a la música només melòdica sinó als sons, als sorolls, al silencis… Tot és música. Tot és imprescindible. L’espai buit en què transcorre aquest Otel·lo m’ha “obligat” a que el so sigui part de la dramatúrgia. Sempre m’he mogut a favor dels intèrprets.

He composat de nou una cançó típica de l’epoca elisabetiana Willow song (La cançó del salze) donant-li un cert aire intimista. A partir d’aquí he creat un leit motiv amb un arpegi de la cançó que uneix totes les escenes de parella que hi ha a l’obra, ja que la parella de l’obra no només és Otel·lo i Desdèmona, també hi ha Emília i Iago, Cassio i Bianca. Iva Horvat interpreta la Cançó del Salze en directe, acompanyada per mi a la guitarra. Més endavant la dolçor es converteix en dolor i per això n’he fet una remescla carregada de duresa i densitat en favor de l’acció. Un altra vegada, claror versus foscor.

Hem treballat amb micròfons de solapa col·locats a diferents parts dels cossos dels actors i ballarins. El resultat és sorprenent ja que la força del so, produïda durant l’acció i el moviment, és sorprenent. Amb la Carlota hem volgut buscar la complicitat de Iago amb el públic en els seus monòlegs, deixant-ne la majoria sense cap recolzament sonor: pensaments en veu alta.

Vull agrair especialment la confiança i la llibertat que m’ha donat la Carlota Subirós durant aquest procés creatiu.

Eugeni Roig

Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.